LA GERMANA GRAN



Un bon dia el Xavi rep una mala notícia que no hauria de canviar per res el curs de la seva vida, però que l’obliga a ocultar un petit episodi del seu passat. A mesura que s’enreda i ens enreda amb records, e-mails i digressions, el Xavi va descabdellant el fil de la seva vida i amistats i ens va presentant una galeria de personatges desmenjats, que tenen una existència delirant, entre la il·lusió i la decepció. La germana gran és una novel·la divertida i demolidora ambientada a final dels anys noranta. Carles Miró ha fet un retrat àcid i realista de la generació que ara trepitja la ratlla dels trenta i que encara s’està situant i plantejant dubtes que anys enrere no assaltaven la gent d’aquesta edat, perquè la disciplina amb què es complien els rituals de la vida no era tan certa com ara.

Per comprar-lo, cliqueu aquí

CRÍTIQUES

Freqüentant el "niu de les pors"

Somerset Maugham deia que des de sempre els vells han fet creure els joves que ells eren més savis, i, quan els joves descobrien que allò era una animalada, ja eren massa vells i s'adonaven que els era més convenient mantenir la impostura. Avui dia, la majoria dels narradors instal·lats en la trentena senten en un moment o altre la necessitat d’explorar quins són els motius i els límits d’aquesta impostura naixent: el descobriment dels defectes de l’edat adulta; l’entrada dels joves en l’espès bosc de compromisos i preocupacions abans inexistents; els plaers i angúnies que concedeix la vida en parella són, a grans trets, els eixos que vertebren la primera novel·la de Carles Miró, La germana gran, i el segon llibre de contes de Toni Sala, Bones notícies.

El narrador de La germana gran té cap a 30 anys i ens explica dos dies de la seva vida, que transcorren enmig d’un buit vital. La mort d’una antiga nòvia, ja gairebé oblidada, coincideix amb un viatge a la Xina de la dona que estima i amb qui viu, i ni tan sols la trobada amb un amic per dinar l’acaba de treure de l’ensopiment. Els passejos per una Barcelona buida de cap de setmana poden ser l’únic alleujament físic, i el record voluntari del passat omple els silencis del narrador i és també una teràpia. El lector pot refer aleshores tota la història i s’adona que en la relació amb la seva actual parella, el narrador s’estima més el silenci sobre alguns fets deixats enrere que no les mentides. Amb la reconstrucció un punt desolada d’aquest passat s’aconsegueixen grans moments de literatura —l’estil és prou depurat—, que potser brillen més gràcies al contrapunt desenfadat (i poc transcendent dins de la novel·la) dels e-mails que envia l’estimada des de la Xina, o dels atacs de crítica social que de tant en tant etziben el narrador i el seu amic: el Barça, l’Eixample, el nepotisme de la política, Pujol o la Reforma educativa són repassats sense manies. A la tercera part, que s’esdevé sis mesos després, el lector té l’oportunitat de comprovar que unes quantes pàgines (les millors del llibre) un parell de coses: que en una relació de parella els silencis poden enquistar-se de mala manera, però també que aquella lleu inseguretat del que tenen 30 anys pot ser falcada més fàcilment del que sembla. Amb un fill, per exemple.

[...]

Jordi Puntí, El País (05/04/01)


La germana gran

Carles Miró ofereix amb la seva primera novel·la una revisió de la quotidianitat. La germana gran és una novel·la curta i senzilla, un recorregut d’un cap de setmana per la vida d’un protagonista tan senzill, o tan complicat, com qualsevol altre de nosaltres.

El text se centra en la seva major part en dos dies marcats per dos esdeveniments que se surten de la rutina habitual del protagonista; l’absència de la companya durant el cap de setmana i la mort d’una dona, na Clara, amb qui va tenir una petita història fa temps. Un argument sense gaires complicacions que serveix d’excusa per tal de poder parlar d’una realitat molt concreta; la realitat que envolta algú a la ratlla dels trenta anys que viu en una ciutat catalana, en aquest cas Barcelona, però que podria haver estat perfectament Girona o València o qualsevol altra.

Des d’aquesta perspectiva tan “arran de terra” l’autor dóna un marge de llibertat absolut als seus personatges per poder opinar de tot allò que està passant, de reaccionar davant les notícies que els arriben o de les petites coses que cada dia els passen. Opinen, critiquen, s’exclamen i destrossen amb comentaris més o menys àcids, més o menys benèvols… o s’emocionen i es posen tendres i nostàlgics recordant gent i fets que ja comencen a ser només un record a una distància prou considerable.

L’encert del llibre és precisament aquesta perspectiva, agafar allò que fem i diem cadascun de nosaltres cada dia de la nostra vida; en obrir un diari, en mirar un telenotícies o en trobar-nos algú que feia anys que no havíem vist.

Per aquestes pàgines hi passa gairebé tot el que s’ha trobat la generació pujada als anys vuitanta: es fica amb el cofoisme pseudonacional del Principat; és capaç d’escometre contra alguna de les vaques sagrades del país (es pren amb alguna ironia alguna activitat de Lluís Llach); aprofita per fer una repassada del sistema educatiu, tant des del punt de vista dels alumnes com dels professors (i d’aquells alumnes que un dia van passar d’estar “de cara a la pissarra” a “donar-li l’esquena”); la seva pròpia generació, i la generació immediatament anterior (“tot de nois amb barba que feien de mestres de primària o sortien a la tele, que discursejaven i ens sermonejaven des d’on podien”), etc.

Tot això, però, ho diu sense intentar fer-nos creure res, sense voler-nos convèncer absolutament de res; és el que pensa un tal Xavi, és el que pensa un tal Joan, és el que discuteixen o allò que pensen. Res més.

I per això mateix, que ningú no cerqui discursos ni anàlisis profundes ni ponderades ni cap dialèctica esplendorosa, perquè aquesta no ha estat l’elecció de Carles Miró. L’autor s’ha decidit per una literatura des de la senzillesa, ha optat per intentar capturar el dia a dia i el mot a mot, les converses com realment són; que ho semblin.

És un exercici d’estil clar als diàlegs, que també intenta de més enllà de l’estricta verbalitat. L’opció per la senzillesa més estricta també arriba a força fragments narratius. Trobam aquella prosa que podríem anomenar retallada, puntuada amb frases ben curtes, purament descriptiva, que agrada o no agrada, però que funciona; exercici d’estil és també la reconstrucció del llenguatge dels mails. Encara que això, la pregunta seria si cap escriptor encara es pregunta per com és el llenguatge telefònic, si cal reproduir aquesta mena de formats de manera documental, o si només és la febrada de la novetat… esperem-ho.

Així com avança el llibre, però, cal dir-ho, aquest esperit de mirada a fora es va convertint en una mirada més interior, cap l’interior més personal o cap a l’interior més compartit amb una parella, fins al punt que la darrera part de la novel·la és la veu d’ella, de la companya del protagonista que ens dóna la seva pròpia visió de les coses i les persones.

La germana gran és un llibre ple d’idees que, encara que vulguin abastar-ho tot, gràcies a l’opció de la senzillesa no resulta mai pretensiós sinó interessant.

David Sintes, Diari de Balears (20/05/01)


Un mundo de apariencias

Si bien se mira, en esta novela, la primera que publica Carles Miró, "no pasa nada". Entendiendo este no pasa nada como el discurrir de la vida personal y colectiva por la inanidad y el conformismo más ensordecedores que el autor eleva a categoría definitoria del país. La novela la protagoniza una pareja. Él, profesor de instituto, afronta un fin de semana cualquiera en ausencia de la mujer a la que ama en viaje de negocios a China. El anuncio del fallecimiento de una antigua novia del protagonista y una comida pendiente con un amigo son el detonante para que nos explique la levedad existencial pasada y presente. Los dos días se convierten en un repaso a la ordinaria locura que preside las vidas de una generación que ahora ronda los treinta y que, en busca de respuestas, descubre desencantada que hay demasiados mitos con los pies de barro. Se trata de una generación que no se ve a sí misma como tal y que, siendo niños durante la Transición, una vez llegados a la edad adulta la desmitifican sin excesivos complejos. Un tercer capítulo, que se desarrolla seis meses más tarde, ya en Navidad, cede la voz a la parte femenina que el lector ya conoce gracias al intercambio de correo electrónico durante el fin de semana mencionado. Con ella nos adentramos en los entresijos de la vida de pareja y familiar, con sus silencios y medias verdades. La intimidad es vista como el último refugio del individuo desde el cual construir unas pocas certezas asequibles y siempre a escala doméstica.

Contra la complacencia

Carles Miró, con una prosa fluida y exacta, acierta a integrar, sin sobresaltos y roturas del ritmo y estructura narrativas, un furor iconoclasta cargado de un humor saludable no exento de cierta acidez. Bastará un ejemplo. En uno de los paseos que emprende el protagonista y durante los cuales pone patas arriba el mobiliario de tópicos que pesan sobre la ciudad y el país, llega hasta el Arc de Triomf, del que dice que éste es un arco "on no s'hi ha celebrat mai cap victòria; potser és això, el seny català". ¿Se ha convertido el tan elogiado "seny" en una coartada ideológica? ¿El "seny" se ha metamorfoseado en una forma de autocomplacencia y una variante de lo políticamente correcto?

Marc Soler, La Vanguardia (01/06/01)


Frescor d'aprenent

Carles Miró (Tremp, 1968) ha guanyat el premi Documenta 2000 amb La germana gran. La novel·la no destaca per la trama —poc lligada— sinó pel to disgressiu, les valoracions del protagonista i els mig dibuixos de personatges. El protagonista és un jove irat, però divertit, que no para de remugar sobre tot el que belluga (La Vanguardia, el Premi Internacional Catalunya, Lluís Llach, Josep Maria Benet i Jornet, els progres dels anys 70, l'Eixample barceloní, el seny català, els escriptors catalans) amb desimboltura, manca de profunditat i un toc de menyspreu per les generacions anteriors, cosa pròpia de la impertinència, altiva, de la joventut. Jo li demanaria treure més punta al llapis i que quan entri, que entri a matar; repartir estocades, fer de saltataulells o papallonejar és com fer zàping, tocar les coses d'esquitllentes. Les limitacions de la novel·leta donen alhora lleugeresa i ritme. El demble despreocupat i alegre és compatible amb el to àcid i el dibuix trist, però sense postrar-se, de les aspiracions truncades de la joventut. La mirada corrosiva al passat s'acompanya amb la temptativa d'engegar un discurs generacional.
Per posar fil a l'agulla, Miró assaja descripcions de caràcters de nois que trentegen: antics companys d'institut, que tant poden ser d'aquesta generació (on apareix l'angoixa pel futur incert) com de tres generacions anteriors (s'hi descriuen tarannàs personals i els contextos on es mouen els individus no són gaire marcats). No hi veig prou història, però, per assolir patent de generació. El text està massa enganxat a l'experiència de batxiller, a l'escola, a aquell indret on l'individu té el marc fixat. Una escola en què el protagonista ens explica la relació amb els exàmens que corregeix, en tant que professor, i el procediment que utilitza. De tant en tant, hi ha un carteig per correu electrònic entre el narrador i la seva parella, que es troba lluny; es tracta d'una variant del gènere epistolar, però molt directe: el recurs reforça la immediatesa del treball, qualitat que no s'ha de perdre en futures obres. Hi apareixen comentaris sobre pel·lícules compartides o sobre els amics comuns. Moltes dades primàries que s'amunteguen: de vegades, pensaments en alta veu o anècdotes de la germana gran, d'ell i dels amics, superposades. Així, el fil argumental s'esfuma mentre busquem més ordre a les visions del món o el desenvolupament d'una història. En va: es tracta d'un text confegit a rufagades. Un text insolent i lleuger.

Estanislau Vidal Folch El Periódico (01/06/00)